Total de visualitzacions de pàgina:

Publicidad

dijous, 16 de maig de 2013

Enamora't de tu (Walter Riso)





Llibre dirigit a explotar mes la nostra autoestima, a enamorar-nos de nosaltres mateixos com diu el títol, la qual cosa no solem fer en part per l’educació rebuda.

El llibre comença amb una cita de Rabindranath Tagore que il·lustra molt bé l’objectiu del llibre. Està estructurat en quatre grans objectius que formen part dels seus capítols: Cap a un bon autoconcepte, cap a una bona autoimatge, cap a un bon autoreforç i cap a una bona autoeficiència.

Ja en la introducció parla clarament de que és reconèixer sense vergonya ni temor les fortaleses i les virtuts que tenim, integrant-les al desenvolupament de la nostra vida i abocar-les cap als altres de manera afectiva i compassiva. Ser amic d’un mateix és el primer pas cap a una bona autoestima. Si l’autoestima no té prou força, viurem malament, serem infeliços i patirem ansietat.

En el capítol introductori que porta el mateix títol del llibre, parla de les claus d’una bona autoestima que són entre altres: incrementar les emocions positives, assolir nivells de més eficiència en les tasques que s’emprenen, relacionar-se millor amb les persones, estimar la parella i els amics més tranquil·lament i ser una persona més independent i autònoma.

Anomena també els quatre pilars de l’autoestima als quals dedica els següents capítols que són: Autoconcepte (que penses de tu mateix), Autoimatge (quina opinió tens del teu aspecte), Autoreforç (en quina mesura et premies i et gratifiques) i autoeficàcia (quanta confiança tens en tu mateix).

Els capítols dedicats a aquests quatre pilars comencen amb cites de personatges com Hegel, Josh Billings, John Mansfield i Franklin Delano Roosevelt. L’autoconcepte d’un mateix és essencial. Els que no s’estimen a els mateixos han après a culpar-se de tot allò que fan malament i a dubtar del seu propi esforç quan fan les coses bé. No s’ha de ser tan dur amb un mateix.

En el capítol de l’autoconcepte parla de l’excessiva autocrítica que ens fem a nosaltres mateixos i que acaba bloquejant-nos psicològicament, moltes vegades per voler ser el millor i guanyar. Com més es faci del guanyar un valor, més destinat s’estarà a perdre.

Canviar no és fàcil ja que a vegades compta amb el rebut del grup de referència. No s’ha de tenir por de revisar, canviar o modificar les fites si son font de patiment. Ser flexible i revisar-se a un mateix és una virtut dels individus emocionalment intel·ligents. Les persones molt estrictes amb elles mateixes es col·loquen una camisa de força per a no tornar-se boges i el resultat sol ser el desajust psicològic.

Acaba el capítol donant uns consells per a salvar l’autoconcepte com: intentar ser més flexible amb un mateix i els altres, revisar les fites i les possibilitats reals d’assolir-les, no veure en un només el que és dolent, no pensar malament d’un mateix, estimar-se tant de temps com es pugui, intentar acostar el jo ideal i aprendre a perdre.

La acceptació del nostre cos està molt lligada als paràmetres establerts a la societat com a símbol de bellesa. Per aquesta raó solem avergonyir-nos per aspectes físics sense cap importància. El més saludable és decidir qual és el nostre concepte de bellesa.

El més important no és ser guapo, sinó agradar-se a un mateix. La bellesa és una actitud. Si ets sents guapo, ho és, i això és el que transmetràs als altres, però si acceptes el model de bellesa que t’imposen des de fora, acabaràs pensant que ets horrible. El teu cos i la manera amb que l’adornis han d’agradar-te primer a tu. Vesteix-te segons el teu criteri.

Acaba el capítol aconsellant com millorar l’autoimatge, com intentar definir els propis criteris sobre el que és bell o estètic, descartar la perfecció física i els criteris estrictes, descobrir i destacar les coses que agraden d’un mateix, transmetre la pròpia autoimatge, l’aspecte físic és només un component de l’autoimatge, no magnificar el que no ens agrada, sempre haurà algú disposat a estimar-nos i no fer comparació injusta.

Normalment disposem de temps per a nosaltres mateixos i no per a la resta de persones. Conductes com pensar, somniar, tenir fantasies, dormir, meditar o mirar per mirar es consideren una manera de malgastar la vida. Anar amb el fre de mà posat les vint-i-quatre hores del dia, intentant ser prudent, adequat, convenient i sensat ens portarà a l’ensopiment afectiu i l’apatia absoluta per les coses que podrien apropar-nos a una vida més plena.

Una filosofia hedonista implica un estil de vida orientat a la recerca del gaudir i treure profit a les coses que ens envolten. Si no és nociu per a tu ni per als altres, pots fer el que vulguis.

L’exploració és un dels components que més garanteix el desenvolupament intel·ligent i emocional de la nostra espècie. Explorar és exercir la curiositat. Explorar, anar a una recerca de la vida i deixar-se absorbir per ella obren portes que eren tancades als sentits i al coneixement i ens permet topar amb una realitat insospitada.

Quan el que és quotidià es torna massa usual i pots preveure el teu futur immediat fins al més petit detall, alguna cosa va malament. Preocupa’t perquè l’obsessió està rondant. Els bloquejos en la capacitat de sentir son altre factor que interfereix en un estil de vida plaent. Si bé els sentiments poden tenir un canal propi de reconeixement i traducció, també poden veure’s obstaculitzats o facilitats per la influència dels nostres pensaments.

La capacitat de sentir la vida, en el sentit més ampli de la paraula, no és una malaltia davant la qual hem de crear immunitats: és salut física i mental. Pots sentir el que et doni la gana si no violes els drets de les altres persones, si no et fa mal i si això et fa feliç.

Parla de les creences irracionals que ens impedeixen felicitar-nos com no m’ho mereixo, era el meu deure i autoelogiar-se és de mal gust. També ho fa dels elogis externs que ens poden convertir en autoelogis com elogis impersonals, elogis personals, elogis dirigits a característiques de persones i elogis dirigits a característiques de persones en qui l’elogiador s’involucra.

De vegades ens endinsem tant en el patiment que arribem a considerar que aquest és el nostre estat natural. Acceptem conviure amb coses que no volem o que ens disgustem. Estalviar costi el que costi ens fa acumular coses estúpides i això ens fa viure com un pobre.

Parla de cultes que poden convertir-se en represes com el culte a la habituació, el culte a la racionalització, el culte a l’autocontrol i el culte a la modèstia. Acaba el capítol parlant de les accions que ens faran millorar l’autoesforç com aconseguir temps per a gaudir, decidir-se a viure hedonisticament, no racionalitzar tant les emocions agradables, activar l’autoelogi i posar-lo a funcionar, ésser modest però sense exagerar, complaer-se a un mateix i lluitar contra la repressió psicològica i afectiva.

A la confiança i la convicció de que és possible assolir els resultats esperats se l’anomena autoeficàcia. Si no és creu en un mateix s’entrarà en un cercle viciós de mal pronòstic: els reptes personals seran pobres, s’evitarà fer front als problemes, es desertarà al primer obstacle que s’interposi i es perdrà autoexigència.

L’autoeficàcia és una opinió afectiva d’un mateix. Els factors relacionats amb la poca confiança amb un mateix són la percepció que ja no s’hi pot fer res, el punt de control intern i els estils d’atribució.

Com els anteriors capítols acaba aquest dedicat a l’autoeficàcia, donant unes pautes per a vèncer la baixa autoeficàcia com eliminar el no en soc capaç, no ésser pessimista, no ésser fatalista, intentar ser realista, no recordar només el que és dolent, revisar les nostres fites i posar-se a provar i arriscar-se.

El llibre acaba amb un epíleg on es recorda a mode de resum tot el tractat per a sentir-nos millor i estimar-nos més.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada