Total de visualitzacions de pàgina:

Publicidad

dijous, 3 d’octubre de 2013

Les eines del bricolatge emocional (Varios autors)





El llibre està basat en el programa “el bricolatge emocional” de Tv3 i en les diverses eines empleades per a tenir això, un bon bricolatge emocional.

Comença amb un pròleg de Gaspar Hernández, presentador del programa “L’ofici de viure” a Catalunya Radio i col·laborador en diversos articles a la revista “Mente Sana”. Parla sobretot de que un mitjà de comunicació públic aposti per un programa com aquest en horari de màxima audiència.

El llibre està dividit en tretze capítols: la bona sort, com trobar la parella ideal, Aprendre a dir no, Com vèncer la por a la mort, La crisi com a oportunitat, Com vèncer la por, Com vèncer la timidesa, Com viure el sexe de forma intel·ligent, Acabar amb l’estrès, Fer amics, Guanyar més diners, Saber-nos enfadar i Com ser feliç.

Cada capítol comença amb una cita d’una personalitat important. La bona sort depèn de nosaltres i hem d’aprendre a generar-la i això és fa amb responsabilitat, cultivant actituds i creant circumstàncies. Esperant que la vida ens somrigui les coses continuaren igual. Que les coses canviïn depèn única i exclusivament de nosaltres.

Si acceptem que els responsables del que passa a la nostra vida som nosaltres, podem decidir sobre el que fem i no fem, podem prendre decisions i actuar. S’ha d’identificar el desig concentrant-nos en el i permetre que passi.

Per a generar bona sort, s’ha de desactivar el pessimisme. Poder generar bona sort depèn de la nostra manera d’estar amb el mon i amb nosaltres mateixos. Les habilitats de les persones amb bona sort son perseverança, responsabilitat, propòsit, resiliència, constància i compromís.

Les parelles ideals són dues taronges senceres, busquen una persona compatible i cuiden la relació. Formant una parella de taronges senceres es pot establir una relació de parella enriquidora per a les dues parts. Saber que tipus de parella volem pressuposa saber qui són.

Una parella per a funcionar d’una manera sana necessita una bona entesa sexual, caràcters compatibles, una escala de valors similars i un projecte de vida conjunt. Compartir experiències i visions és essencial en una parella. Viure en harmonia no és només navegar en la mateixa barca, és remar junts en una mateixa direcció.

La parella ideal s’ha de construir cada dia. La clau per a estar junts tota la vida és tenir cura de la relació com en els seus primers compassos. S’ha d’evitar el tot comú i el tot privat i portar-lo al 50%. La parella que dura és la parella madura.

S’aprés a dir no amb assertivitat pagant un preu i treballant l’autoestima. Costa dir no per a evitar conflictes, perquè angoixa fer sentir malament a l’altre i per por de no ser acceptats si es deixa de complaure.

Una persona assertiva ha de sentir-se lliure per a expressar-se, ha de comunicar-se fàcilment amb altres persones, ha d’orientar la seva vida de forma activa i ha d’actuar d’acord amb allò que considera just.

Si volem afirmar la nostra autoestima en la relació amb els altres, hem de decidir per nosaltres mateixos i comunicar amb claredat els nostres desitjos i opinions.

Moltes persones tenen por de dir no perquè temen que les altres persones s’enfadin. Quan s’acaba dient a tot si es parla de persones megafòbiques i es caracteritzen per sentir un desig immens de sentir-se estimades, ser addictes a l’agraïment, fer-les por a perdre la simpatia dels altres, angoixar-les el conflicte, no ser capaces a fer front a les pressions dels altres i ser insegures i sentir-se obligades a tornar favors.

Com menys autoestima tinguem, més pendents estarem del judici dels altres. Aprendre a valorar-nos en la justa mesura serà un bon exercici que ens ajudarà a dir no. Una persona amb bona autoestima no necessitarà l’aprovació dels altres.

Tenir autoestima vol dir estimar-nos tal com som de manera que els altres ens coneguin sense disfresses. S’han de seguir aquests principis: no ens hem de justificar davant dels altres per les nostres decisions, no hem de demanar disculpes quan no tenim cap culpa en el que està passant i no hem d’exigir l’aprovació dels altres en cada cosa que fem.

El més important no és ser guapo, sinó agradar-se a un mateix. La bellesa és una actitud. Si et sents guapo, ho és, i això és el que transmetràs als altres, però si acceptes el model de bellesa que t’imposin des de fora, acabaràs pensant que ets horrible. El teu cos i la manera com l’adornis han d’agradar-te primer a tu. Vesteix-te segons el teu criteri.

Acaba el capítol aconsellant com millorar l’autoimatge, com intentar definir els propis criteris sobre el que és bell o estètic, descartar la perfecció física i els criteris estrictes, descobrir i destacar les coses que agraden d’un mateix, transmetre la pròpia autoimatge, l’aspecte físic és només un component de l’autoimatge, no magnificar el que no ens agrada, sempre haurà algú disposat a estimar-nos i no fer comparació injusta.

Normalment disposen de temps per a nosaltres mateixos i no per a la resta de persones. Conductes com pensar, somniar, tenir fantasies, dormir, meditar o mirar per mirar es consideren una manera de malgastar la vida. Anar amb el fre de ma posat les vint-i-quatre hores del dia intentant ser prudent, adequat, convenient i sensat ens portarà a l’ensopiment afectiu i l’apatia absoluta per les coses que podrien apropar-nos a una vida més plena.

Una filosofia hedonista implica un estil de vida orientat a la recerca del gaudir i treure profit a les coses que ens envolten. Si no és nociu per a tu ni per els altres, pot fer el que vulguis.

L’exploració és un dels components que més garanteix el desenvolupament intel·ligent i emocional de la nostra espècie. Explorar és exercir la curiositat. Explorar, anar a la recerca de la vida i deixar-se absorbir per ella obre portes que eren trencades als sentits i al coneixement i ens permet topar amb una realitat insospitada.

Quan el que és quotidià es torna massa usual i pots preveure el teu futur immediat fins el més petit detall, alguna cosa va malament. Preocupa’t perquè l’obsessió està rondant. Els bloquejos en la capacitat de sentir són altre factor que interfereix en un estil de vida plaent. Si bé els sentiments poden tenir un canal propi de reconeixement i traducció, també poden veure’s obstaculitzats o facilitats per la influència dels nostres pensaments.

La capacitat de sentir la vida, en el sentit més ampli de la paraula, no és una malaltia davant la qual hem de crear immunitats: és salut física i mental. Pots sentir el que el doni la gana si no violes els drets de les altres persones, si no et fa mal i si això et fa feliç.

Parla de les creences irracionals que ens impedeixen felicitar-nos com no m’ho mereixo, era el meu deure i autoelogiar-se és de mal gust. També ho fa dels elogis externs que ens poden convertir en autoelogis com elogis impersonals, elogis personals, elogis dirigits a característiques de persones i elogis dirigits a característiques de persones en qui l’elogiador s’involucra.

De vegades ens endinsen tant en el patiment que arriben a considerar que aquest és el nostre estat natural. Acceptem conviure amb coses que no volem o que ens disgustem. Estalviar costi el que costi ens fa acumular coses estúpides i això ens fa viure com un pobre per a poder ser el més ric del cementiri.

Parla de cultes que poden convertir-se en repressías com el culte a la habituació, el culte a la racionalització, el culte a l’autocontrol i el culte a la modèstia. Acaba el capítol parlant de les accions que ens faran millorar l’autoreforç com aconseguir temps per a gaudir, decidir-se a viure hedonísticament, no racionalitzar tant les emocions agradables, activar l’autoelogi i posar-lo a funcionar, ésser modest però sense exagerar, complaer-se a un mateix i lluitar contra la repressió psicològica i afectiva.

A la confiança i la convicció de que és possible assolir els resultats esperats se l’anomena autoeficàcia. Si no es creu en un mateix s’entraria en un cercle viciós de mal pronòstic: els reptes personals seran pobres, s’evitarà fer front als problemes, es desertarà al primer obstacle que s’interposi i es perdrà autoexigència.

L’autoeficàcia és una opinió afectiva d’un mateix. Els factors relacionats amb la poca confiança amb un mateix són la percepció que ja no s’hi pot fer res, el punt de control intern i els estils d’atribució.

Les claus per a treballar l’autoestima i no dependre tant de l’aprovació dels altres són pensar en positiu, no generalitzar per experiències negatives, mirar les coses bones que tenim, prendre consciència dels èxits, evitar comparar-nos, confiar en nosaltres mateixos, acceptar-nos amb les nostres qualitats i defectes, esforçar-nos per millorar i actuar sempre d’acord amb el que pensem i sentim.

És pot perdre la por a la mort vivint la vida, preparant-nos per a la mort i fer el dol dels éssers estimats. Una bona manera de començar a perdre la por a la mort és celebrar la vida. El primer pas per a començar a perdre la por a la mort és aprendre a viure la vida d’una manera plena.

En realitat les persones que tenen por a la mort, tenen por a la vida. No s’han de postergar les coses importants. Tenim por de no haver fet tot el que voldríem fer abans de morir.

Preparar-se per a la mort no vol dir estar pensant més en la mort que en la vida, sinó viure de la manera més coherent, honesta i completa possible, de forma que un dia puguem marxar amb la tranquil·litat d’haver fet els deures.

Quan rebent la notícia de que un ser estimat ha mort passem per les següents fases: repulsa (rebuig a la veritat), rebel·lió (reconeixement de la veritat), negació (compromís amb la veritat), depressió (abatiment davant la veritat) i acceptació (reconciliació amb la veritat).

És important aprendre a fer el dol als éssers estimats. Moltes persones no assimilen el fet de la mort perquè no saben fer el dol dels éssers estimats. El dol pot tenir cinc etapes que hem de passar per a superar-lo: acceptar la realitat de la pèrdua, donar expressió al propi dol, adaptar-nos a l’ambient on el difunt ja no està present, invertir l’energia emotiva en altres relacions i superar la pèrdua de la persona estimada sense plorar al parlar d’ella.

Podem treure profit a una crisi acceptant-la com a part de la vida, aprenent del fracàs, descobrint l’oportunitat i adaptant-nos als canvis. El sentit originari de crisi indica un moment de canvi, una oportunitat de curació i fer que una situació millori.

Les diferents crisis personals són: de parella, amb un mateix i de família. També podem entrar en crisi al perdre una feina però això ens pot ajudar a reinventar-nos.

Una crisi no és bona ni dolenta. Si s’és capaç de treure un aprenentatge d’una situació de canvi, és quan la crisi esdevé una bona crisi. Per això és important aprendre del fracàs, no viure’l d’una manera negativa, sinó com una possibilitat d’aprenentatge i superació.

Si volem que las crisis de la nostra vida puguin ser profitoses, hem d’intentar aprendre dels fracassos i tornar-nos a aixecar, ja que una caiguda pot significar una nova possibilitat de començar.

Les crisis són oportunitats per aquells que saben trobar el camí de sortida. Les crisis ens poden obrir nous camins i ens toca a nosaltres decidir cap a on voler anar. Les persones més ben preparades per a sortir reforçades d’una crisi són aquelles que saben llegir els canvis i saben adaptar-se millor als nous escenaris.

Davant la crisi, una actuació completa necessita totes les fases: pensar, analitzar i fer. Cal fer però no podem córrer.

La por es pot neutralitzar paralitzant-la, organitzant la nostra estratègia i racionalitzant l’episodi de por una vegada ha passat. La por funciona com un ressort que avisa de les amenaces. Hem de diferenciar entre la por racional i la por irracional. També podem distingir la por als danys emocionals, la por al fracàs i la por al futur.

Les fòbies són pors desmesurades i podem distingir agorafòbia, claustrofòbia, aviofíbia, meteorofòbia, tafofòbia i clourofòbia.

La por desapareix canviant-la per pensaments positius. S’ha de visualitzar l’èxit per a realitzar aquests canvis. Amb exercicis respiratoris i amb atenció plena també es pot eliminar. Centrant-nos en el present podrem evitar moltes de les pors que ens assalten i podrem viure la vida amb més tranquil·litat.

La timidesa provoca sensacions d’inseguretat i de vergonya i podem superar-la millorant l’autoestima, creant habilitats socials i aprofitant els avantatges.

La timidesa pot ser arribar a ser considerada una fòbia social. Pot arribar a convertir-se en un problema. És el senyal de la nostra inseguretat davant els altres. S’ha de tenir cla que no podem agradar a tothom.

El primer pas per a superar la timidesa és millorar l’autoestima. S’ha de treballar la confiança en nosaltres mateixos i deixar de preocupar-nos per que diran els altres. S’ha de fer un examen dels nostres punts forts, tenir presents el èxits, enumerar les nostres qualitats i prepares les nostres armes.

Les habilitats socials es podrien definir com aquelles competències que ens permeten enfrontar-nos amb èxit a les relacions d’interacció amb les altres persones. Un dels factors que podem incloure a la timidesa és haver crescut en un ambient autoritari o on la persona ha viscut humiliacions.

La por de quedar mal en públic marca la timidesa. Però tampoc ha de ser necessàriament negativa. Les persones tímides són desitjables socialment perquè no envaeixen l’espai dels altres. Solen ser persones que mesuren totes les coses.

Les qualitats que poden fer desitjables a les persones tímides són sensibilitat, fidelitat, atenció, reflexió, modèstia, misteri i suavitat.

En la nostra societat el sexe va més enllà de la reproducció de l’espècie. El sexe podem viure-ho de forma intel·ligent equilibrant l’estat emocional, fent el que volem fer, comunicant-nos amb la parella i alimentant el desig.

El sexe intel·ligent és aquell que està d’acord amb els sentiments de cadascú, que respecta i té en compte les emocions. Les persones amb intel·ligència sexual són capaces de pensar en sexe sense pensar només en el coit. El primer pas per a viure el sexe de forma intel·ligent és estar bé amb nosaltres mateixos, perquè si no estem bé emocionalment, difícilment gaudirem del sexe.

Els punts més importants per a gaudir d’una sexualitat intel·ligent són: fer tot el que es vulgui, no fer res que no es vulgui, sempre amb desig previ i d’acord amb l’escala de valors sexuals. Una bona sexualitat ens ha de poder permetre gaudir de carícies, petons, massatges i pessigolles.

Per a poder mantenir l’interès sexual i no caure en la rutina, cal anar incorporant petites variants. Les fantasies sexuals es poden classificar en quatre grups: íntimes, fetitxistes, amants en situacions insòlites i sadomasoquistes. Cada parella ha de trobar els seus recursos per a viure el sexe de forma nova i estimulant.

L’antídot per a la desídia sexual és buscar estímuls sensorials que facin reviure el desig com: olors, sabors, començar amb tacte i massatges. La millor manera d’evitar la rutina és la variació.

Hi ha petites iniciatives per a renovar el sexe i mantenir encesa la flama del desig com: tractar a l’altre com un amant, dir a la parella el que volem i el que no, mostrar afecte amb abraçades i petons, prendre la iniciativa de planificar una vetllada romàntica i provar coses noves.

Podem gestionar l’estrès diferenciant el bo del dolent, prioritzant i relaxant-nos. Podem distingir entre entrès quan es genera un estímul favorable a l’individu i distrès quan es genera un estímul que comporta situacions negatives. L’estrès es una reacció defensiva del cervell davant qualsevol amenaça.

Un gran factor d’estrès és la sensació que no donem l’abast, se’ns acumula la feina, no tenint temps per a les coses importants i de vegades les acabem fent de qualsevol manera.

Per a neutralitzar l’estrès negatiu hem de concentrar-nos en el ara i aquí, saber distingir entre el que és important i és urgent i programar l’agenda amb prou forats per a poder afrontar imprevistos.

Per a combatre l’estrès la clau és l’aquí i ara. No podem desterrar-lo però si gestionar-lo millor. S’ha de dedicar a cada cosa el temps que es mereix.

Podem mantenir les amistats amb generositat, cultivant l’empatia, sent positius i valorant els altres. La generositat es pot expressar dedicant temps als altres, somrient i fent somriure, interessant-nos pels problemes i fugint d’enveges i sent indulgent.

L’empatia és la capacitat de posar-nos en el lloc de l’altre i veure les coses segons el seu punt de vista. Les qualitats que ens fan fer amics són: situació, presència, autenticitat, claredat i empatia.

Les actituds negatives que podem evitar són: mostrar-nos cínics, menystenir els mèrits dels altres, criticar persones que no són presents, demostrar enveja cap el que no tenim i adoptar una postura victimísta.

Per a establir un vincle d’amistat s’ha de comprendre en lloc de criticar, alimentar l’autoestima dels altres i viatjar cap a la perspectiva de l’altre. Les claus per a guanyar amics són: interessar-nos sincerament pels altres, recordar el seu nom, escoltar els altres i animar-les que parlin de si mateixos, parlar del que interessa al nostre interlocutor i fer que els altres es sentin importants.

Es pot aconseguir guanyar més diners reconeixent com som, innovant i confiant en les nostres possibilitats. Podem treure rendiment dels nostres ingressos deixant de menjar amb els ulls, reduint les despeses en transport, triant bé la roba que comprem i viatjant en temporada baixa.

Una de les formes que tenim per a sentir-nos realitzats és decidir que volem fer, en que sector volem treballar i si volem buscar-nos la vida per nosaltres mateixos. Els secrets de l’èxit són canviar la nostra mentalitat d’empleat a emprenedor, saber el que volem i estar disposats a pagar-ne el preu per aconseguir-ho i entendre que tot projecte depèn d’un 15% de l’aptitud i d’un 85% de l’actitud.

Per atreure l’abundància hem de demanar el que necessitem, tenir confiança que ho obtindrem i rebre amb gratitud el que ens arriba. Els diners no fan la felicitat però donen estabilitat.

Quan sentim ira hem de saber identificar-la, relativitzar-la i ajornar-la. La ira neix d’una tensió que ens provoca una ferida emocional, una frustració o una suposada amenaça.

Una manera de relativitzar la ira és prendre distància per a valorar la situació i desconnectar-se’n emocionalment. Una manera de relativitzar les situacions que ens provoquen malestar i ens empipen és l’humor.

Saber riure’ns de nosaltres mateixos denota un sentit autocrític important, una capacitat d’assumir les frustracions i seguretat en nosaltres mateixos. L’antidot de la ira és la paciència. Podem ajudar a controlar la ira mitjançant l’assertivitat.

La felicitat potser una cosa que sovint arriba per sorpresa, caminar entre paisatges desconeguts, estar amb les persones que s’estimen, tenir una feina que agradi, passar-ho bé, una manera de veure les coses i fer feliços als altres.

Podem ésser feliços sense por, sense ira, amb autoestima, amb sexe intel·ligent, fent amics, sabent dir no, amb diners, aprofitant les crisis, amb resiliència i sense estrès. La felicitat no és un producte que puguem comprar. Apareix com a conseqüència d’haver trobat el nostre lloc.

Apareix quan deixem de preocupar-nos pel que no tenim, quan oblidem el patiment del passat, quan som capaços de fluir amb el que som i sentim, quan estimen i ens deixem estimar i quan posem amor en les coses que fem.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada