Total de visualitzacions de pàgina:

Publicidad

divendres, 4 de desembre de 2015

Nadal festa foguera





En calendaris més antics, l’any natural començava amb els solstici d’hivern, amb l’anomenada festa del Sol Nou. Aquestes cerimònies consistien en l’abrandament de grans fogueres. Eren escamats propis de la màgia imitativa. En fer-se fosc, les roges flames allunyaven les tenebres i preconitzaven la victòria solar.

En el nostre calendari i en la nostra terra, les fogates s’encenen a la plaça de l’església per la Missa del Gall. Els mossos del poble van cap al bosc i allí encenen la flama i quan arriben al poble, les campanes de l’església toquen a oració i una colla de músics els surt a rebre.

Tot seguit, els mossos que han anat a encendre la flama, reparteixen la resta del foc als vilatans i tota la vila sembla encesa. Al voltant de la foguera que es fa, es reparteix coca amb allioli de codony.

Però sobretot, és el foc de la llar. S’hi comencen a coure els aliments. La llar del foc és el nucli més íntim de la comunitat familiar. La Nit de Nadal, era dedicada a commemorar als difunts de la família celebrant-se una litúrgia domèstica a la seva memòria i al seu record.

El ritual del foc més significatiu és el del Tió de Nadal. És tracta d’una supervivència del ritual del Foc Nou. Durant aquesta festa el Tió era tingut com sagrat, adreçant-li oracions i conjurs, abans de posar-li al foc, oferint-li fruits de la terra.

A més de a Catalunya, és tradicional també la celebració del Tió al Pirineu aragonès, al País Basc, a Galicia, a Andalusia i a Extremadura i a Europa a la Provença i a Wesfalia. Segons Ramon Violant i Simorra, el seu origen es remunta al segle III Abans de Crist.

Normalment era cremat entre Nadal i Reis, i mig carbonitzat era conservat a les golfes fins al Nadal següent on era posat novament al foc, per abrandar al nou Tió. Durant l’any, solia actuar d’amulet protector de la casa.

El ritu del Tió consistia en estar vora la llar, esperant l’hora d’anar a la Missa del Gall, mentre la quitxalla ho colpejava recitant una oració o cantarella i cagava llaminadures, torrons, neules, xocolata i regals.

Prèviament havia estat tractat amb mota cura, posant-li a menjar gra, palla i garrofes, cobrint-li amb una flassada per a que no es refredés. En el solstici d’hivern, simbolitzava la natura que reviu. Aquest costum rural, s’ha traslladat també a les zones costaneres.

Avui s’ha convertit en un ritual infantil i multitudinari, al pati de l’escola, a la plaça del barri i a la llar, on els nens fan cua per a colpejar-li i rebre a canvi una bossa de caramels o llaminadures.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada