Total de visualitzacions de pàgina:

Publicidad

diumenge, 27 d’octubre de 2013

El mayordomo (Lee Daniels)



Cecil Games vive de niño la violación de su madre y el asesinato de su padre en una plantación de algodón de Georgia. Cuando crece, huye del campo de algodón en busca de una vida mejor, encontrando trabajo como camarero en un hotel de Carolina del Norte.

Allí le surge la oportunidad de trabajar en un hotel de Washington, desde donde da el salto a mayordomo jefe de la Casa Blanca, en la cuál permanece treinta y cuatro años de 1952 a 1986 al servicio de siete presidentes, y en donde vive los secretos que se cuecen en el despacho oval y los movimientos para la integración de los negros en la vida normal, los asesinatos de Kennedy y Martin Luther King y el caso Watergate.

La excesiva dedicación a su trabajo le distancia de su esposa y tiene conflictos con su hijo mayor que está implicado en la lucha por los derechos civiles de los negros.

Después de treinta y cuatro años, deja su trabajo en la Casa Blanca y se une a las manifestaciones por los derechos de los negros en Sudáfrica y ya en los últimos años de su vida, y viudo, es testigo de la elección del primer presidente negro de los Estados Unidos.


dijous, 24 d’octubre de 2013

La vida y obra de Teresa de Jesús contada a los niños (Rosa Navarro)



Se trata de una de las muchas adaptaciones de autores y obras clásicas de esta autora, catedrática de la Universidad de Barcelona y que con un lenguaje ameno y entendible y con bonitas ilustraciones, recrea obras y autores clásicos para introducírselos a los niños.

En esta obra, relata la vida y obras de Santa Teresa de Jesús, desde su nacimiento, hasta su ingreso en el Convento de Santa María de Gracia en Avila, la fundación de los distintos conventos de las Carmelitas descalzas, las dificultades que tuvo al principio, todos los problemas que tuvo que sortear, su delicada salud, la inspiración que Dios ejercía sobre ella y como sus diversas obras.

Se trata sin ninguna duda de una muy buena iniciativa de esta filóloga, para que los niños se vayan familiarizando con los grandes clásicos de la literatura de manera amena y divertida, antes de tener que afrontarlos de manera más seria.

Es muy recomendable para todos los niños, no solamente esta obra, sino también otras de la misma colección de otros autores y otros libros.


El diàleg apreciatiu i l'eina final



INTRODUCCIÓ

Cada persona té la seva manera de veure el món. Quan estem en grup, aquestes visions diferents poden crear conflictes. El diàleg apreciatiu és una bona eina per superar-los, atès que posa l’accent en allò positiu que hi ha en els conflictes en lloc d’emfasitzar el que hi ha de negatiu. Com a tècnica, va néixer el 1980 en el món de l’empresa i es va utilitzar per encarar-se als canvis organitzatius. De seguida es va estendre a la societat civil.

El diàleg apreciatiu treballa la gestió del conflicte des del nucli positiu de la relació, del problema, tenint en compte les necessitats de totes les parts. A partir d’aquí, es pot construir i millorar.

EINES

En el diàleg apreciatiu hem de valorar les aportacions positives de totes les parts. David Cooperrider i Jane Magruder diuen que necessitem buscar allò que és positiu, les forces donadores de vida i els moments d’alegria i satisfacció. No només per dormir tranquils. L’hàbit de buscar i trobar el que és generador en lloc de la imatge destructiva aporta molt de poder.

Com tot, demana un canvi de les ulleres amb què mirem el món i, és clar, pràctica. Si poguéssim resumir en una frase l’eina més important d’aquest llibre seria aquesta: vivim el present. Acceptem-lo sense resignació. Deixem que ens guiï. Gaudim-ne, siguem flexibles. Trenquem la dinàmica mental d’anar al passat i al futur, que és una il·lusió de la ment. És a dir: no perdem l’espontaneïtat, l’esperit lúdic dels primers anys de la nostra vida. Vam néixer sent mestres. Els nostres fills ho són.


diumenge, 20 d’octubre de 2013

La supèrbia



INTRODUCCIÓ

Ja hem quedat que no hi ha persones superiors a les altres, ni tampoc persones superiors als animals; per tant, no té sentit menysprear els que ens envolten. El psiquiatre Enrique Rojas afirma que la supèrbia consisteix a concedir-se més mèrits dels que un té. És una trampa de l’amor propi. És una falta d’humilitat i , per tant, de lucidesa.

EINES

L’important és començar un procés d’autoconeixement per valorar-nos realment tal com som. Certament, hem de tenir confiança en nosaltres mateixos, però no un excés d’ego. En aquest sentit, per treballar al punt d’equilibri, ens pot ser molt útil la reflexió i la meditació.

Si a les escoles es treballés la meditació i la concentració i aquesta actitud s’anés generalitzant, sens dubte la vida de tothom seria molt més saludable.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Poner límites a tu hijo (Tania Zagury)



El libro enseña como y cuando y por qué decir no y como y cuando y por qué decir sí. También trata sobre las distintas necesidades de los niños en las distintas etapas de su crecimiento.

Trata claramente de lo que es y lo que no es poner límites y de lo que puede suceder cuando no se ponen. Asimismo habla de las razones para no pegarlos y de lo que realmente enseña una bofetada.

Trata también de como disciplinarles sin necesidad de pegarlos y que hacer para que los niños asuman las consecuencias de sus actos.

Habla de como no perder autoridad al instruir y de las necesidades y deseos de los niños según los distintos años.

Estas necesidades según los años las divide en entre 1 y 4, entre 5 y 7, entre 8 y 11 y en la adolescencia. Termina el libro hablando de los límites de los padres.

Sin lugar a dudas, se trata de un libro muy necesario para los padres, y como afrontar con garantías la educación de los hijos.




Hola, gràcies, adéu (Elisenda Roca)



El llibre tracta sobre el Martí i la Nora, dos nens que malgrat els agrada llegir  i escriure, sempre que es troben amb algú veí o conegut, no saluden.

Els seus pares els justifiquin, dient que potser que no saben que dir i després els diuen que si els ha menjat la llengua el gat.

Malgrat el seu mestre els explica que no costa res donar les gràcies o dir de res quan ens les donen, continuen amb la seva actitud.

Fins i tot no diuen bona nit o fins demà quan marxen a dormir i molta gent els diu que són uns maleducats. Una tarda comencen a fer-se invisibles i es queden com fantasmes, ja que la gent no els saluda perquè no els veuen.

Llavors ambdós decideixen canviar i comencen a saludar a la gent i és quan comencen a ser visibles de nou per a tothom.

És tracta d'un llibre molt instructiu, que ensenya als nens a ser educats, a donar el bon dia, la bona tarda o la bona nit i a donar les gràcies.


diumenge, 13 d’octubre de 2013

Les mentides



INTRODUCCIÓ

La mentida ens desqualifica. I, precisament, sol fer més mal a qui la diu. A més, quan diem una mentida, sempre ens acaben descobrint: per ser un bon mentider cal tenir bona memòria. Tanta com el personatge de Borges “Funes el memorioso”. Les mentides se’ns veuen sempre a la cara. L’anomenada comunicació no verbal ens n’informa.

De vegades mentim per no fer mal als altres: però, de fet, si exercim l’empatia i l’assertivitat, com un proposem, podem dir-ho tot, als altres, perquè ho fem amb respecte i sense agressivitat ni afany de manipulació. A més, mentir als altres per tal de no fer-los mal és com menystenir-los en pensar que no seran capaços de suportar la veritat.

EINES

És important adonar-nos de totes les pors i inseguretats que amaga la mentida. Darrere la mentida sistemàtica, hi sol haver manca d’autoestima. El nen utilitza aquest recurs per amagar accions que sap que no agraden als pares o interlocutors o amics o professors. O bé per cridar-ne l’atenció.

Cal preguntar-nos, doncs, quina és la intencionalitat de la mentida sistemàtica, i sobretot parlar-ne des de la confiança. De la mateixa manera, no convé dir mentides als nens per no fer-los patir, per complaure’ls, per treure’ns de sobre un problema. Així l’únic que aconseguim és generar-los desconfiança en els altres i els ensenyem que la mentida és lícita.

divendres, 11 d’octubre de 2013

Como regañar pero bien (Beatrix Palt)



Se trata de un libro de educación para los niños que sirve para saber realizar las regañinas que sean convenientes sin llegar al conflicto por la falta de argumentos.

El libro pretende introducir las reglas básicas para regañar correctamente, consejos de ayuda para caso de conflicto y reglas básicas para padres desorientados.

El libro consta de un prefacio y cuatro capítulos en los cuáles se explica el porque los padres tienen que regañar, que hacer para que la regañina surta efecto, como se debe regañar delante de terceros y como al final todo vuelve a su cauce.

Cada capítulo cuenta al final con unos consejos prácticos que nos ayudan a comprender lo tratado anteriormente.

Se trata sin duda de un libro muy útil, para todos aquellos padres que se ven desbordados ente las travesuras de los niños y ante su correcta educación.


dimecres, 9 d’octubre de 2013

Más católicos practicantes

En un momento en que parece que hay un anticlericalismo galopante, según las diversas opiniones que se vierten en diferentes grupos de redes sociales, es interesante ver este enlace Crece el número de católicos practicantes en España en el cuál se demuestra todo lo contrario, ya que un 72,5% de españoles se considera católico y de estos un 41% se considera practicante, unos números que no dejan duda del verdadero sentir de una inmensa mayoría de españoles.

Esta aversión a la Iglesia Católica que muestra cierto porcentaje de la población española, tiene mucho que ver al hecho de que no perdonan que en su momento se alinease claramente con el régimen franquista y que contribuyese incluso a la represión de presos políticos.

Pero la imagen verdadera de la Iglesia Católica dista mucho de la que nos quieren mostrar e incluso de la que da la alta jerarquia, ya que también realiza una importante labor social y hoy en día con la crisis que estamos atravesando, muchos comen gracias a la labor que realiza la Iglesia Católica, por no hablar de los hospitales que mantiene, de las residencias de ancianos que tutela y tantas otras cosas.

Uno de los retos del nuevo Papa, ahora que quiere convertir la Iglesia Católica, en una Iglesia de los pobres, es difundir mejor esta labor social de la Iglesia, y lavar así la mala imagen que tiene por ciertos hechos del pasado y mostrar a los reticentes, que es mucho más social de lo que la pintan.


dimarts, 8 d’octubre de 2013

Viure

Viure,
és confiar malgrat tot;
és esperar malgrat tot;
és somriure malgrat tot.
Però, 
també és admirar-se, perquè val la pena;
també és il·lusionar-se, perquè val la pena;
també és somniar, perquè val la pena; 
i és abraçar-ho tot,
perquè,
com podríem viure sense abraçar?

Estret del llibre de Jordi Llimona del mateix títol.


Positivisme

Sigues obert; i si no n'ets, camina.
Cerca la veritat; i si no la trobes,
mantén els ulls oberts.
Estima; i si no pots, tingues bondat.
Accepta; i si no n'ets capaç, confia.
Abraça; i si mai es trenca l'abraçada, 
recull-ne els trossos.
Alegra; i si tot és trist, acaricia.
Tingues sempre il·lusió; i si mai la perds,
mira els estels.
Crea; i si no pots, ajuda.
Construeix el futur; i si no arriba, continua.
Contempla; i si tot és gris, somnia.
Somriu; i si no és possible, plora.
Sigues lliure; i si no n'ets, obre't.

Estret del llibre de Jordi Llimona "Viure".


Viure (Jordi Llimona)



És tracta d'un petit llibre d'autoajuda, que com diu a la contraportada vol ser un cant a la vida. Està compost per petits capítols de fàcil llegir, abocat a les vivències per a oferir una visió benigna de l'existència.

Té com objectiu adonar-se de les petites coses, senzilles i quotidianes per a fer més agradable el nostre pas pel món.

Comença amb dos petits poemes, on ja se'ns mostra el camí que seguirà l'obra i continua amb petits textos que ens ajuda a reflexionar.

Els textos del llibre són: El convit de l'existència, invitats a ser feliços, saber pensar, l'altra compta, intentar comprendre, admirar, la màgia dels sentits, el joc de les sensacions, quan l'esperit mira, nascuts de la paraula, emvolcallats pel silenci, l'ençà de l'enllà, confiar, com una falda de dona, mans amb mans, el valor del que és petit, necessitat de l'innecessari, els fets de cada dia, el temps que broda, l'instant, el misteri entre la sorpresa i el respecte, la fascinació per la ultimitat, parlar de Déu sense ira i gratitud.

Es tracta d'una lectura obligatòria per a poder viure la vida d'una manera molt diferent a com estem acostumats a viure-la.


La muerte cristiana

La muerte, sin perder su carácter trágico, ha cambiado de signo para el creyente. La muerte ya no es el final de todo. El cristiano afronta la muerte y la asume libremente como un acontecimiento que puede ser vivido en comunión con Cristo muerto y resucitado y en la misma actitud que él adoptó. El cristiano, más que prepararse para una buena muerte, debe aprender a morir bien en cada momento, Es decir, viviendo la vida diaria como Jesús, desviviéndose por la construcción del Reino de Dios y su justicia. Desde aquí el Bautismo cobra un sentido nuevo como el gesto sacramental en el que nos comprometemos a vivir la vida muriendo en Cristo, y la Eucaristia nos va ayudando a asimilar el morir de Jesús para participar también un dia de su resurrección.

Los crisitanos vemos desde Cristo con una esperanza nueva no solo nuestra muerte sino también la muerte de los demás, las muertes grandes y las pequeñas, las valientes y las cobardes, las significativas y las ridículas. Desde esta misma esperanza aprendemos a afrontar con otro sentido el envejecimiento y la muerte de las culturas, de las ideas, de la creación entera... Pero Cristo ha vencido a la muerte.


dilluns, 7 d’octubre de 2013

La tardor

L'hora dels pensaments
madurats durant l'any
dels records
de les boires
dels cels grisos
l'hora en que retornem
al present
tot el passat


dijous, 3 d’octubre de 2013

Les eines del bricolatge emocional (Varios autors)





El llibre està basat en el programa “el bricolatge emocional” de Tv3 i en les diverses eines empleades per a tenir això, un bon bricolatge emocional.

Comença amb un pròleg de Gaspar Hernández, presentador del programa “L’ofici de viure” a Catalunya Radio i col·laborador en diversos articles a la revista “Mente Sana”. Parla sobretot de que un mitjà de comunicació públic aposti per un programa com aquest en horari de màxima audiència.

El llibre està dividit en tretze capítols: la bona sort, com trobar la parella ideal, Aprendre a dir no, Com vèncer la por a la mort, La crisi com a oportunitat, Com vèncer la por, Com vèncer la timidesa, Com viure el sexe de forma intel·ligent, Acabar amb l’estrès, Fer amics, Guanyar més diners, Saber-nos enfadar i Com ser feliç.

Cada capítol comença amb una cita d’una personalitat important. La bona sort depèn de nosaltres i hem d’aprendre a generar-la i això és fa amb responsabilitat, cultivant actituds i creant circumstàncies. Esperant que la vida ens somrigui les coses continuaren igual. Que les coses canviïn depèn única i exclusivament de nosaltres.

Si acceptem que els responsables del que passa a la nostra vida som nosaltres, podem decidir sobre el que fem i no fem, podem prendre decisions i actuar. S’ha d’identificar el desig concentrant-nos en el i permetre que passi.

Per a generar bona sort, s’ha de desactivar el pessimisme. Poder generar bona sort depèn de la nostra manera d’estar amb el mon i amb nosaltres mateixos. Les habilitats de les persones amb bona sort son perseverança, responsabilitat, propòsit, resiliència, constància i compromís.

Les parelles ideals són dues taronges senceres, busquen una persona compatible i cuiden la relació. Formant una parella de taronges senceres es pot establir una relació de parella enriquidora per a les dues parts. Saber que tipus de parella volem pressuposa saber qui són.

Una parella per a funcionar d’una manera sana necessita una bona entesa sexual, caràcters compatibles, una escala de valors similars i un projecte de vida conjunt. Compartir experiències i visions és essencial en una parella. Viure en harmonia no és només navegar en la mateixa barca, és remar junts en una mateixa direcció.

La parella ideal s’ha de construir cada dia. La clau per a estar junts tota la vida és tenir cura de la relació com en els seus primers compassos. S’ha d’evitar el tot comú i el tot privat i portar-lo al 50%. La parella que dura és la parella madura.

S’aprés a dir no amb assertivitat pagant un preu i treballant l’autoestima. Costa dir no per a evitar conflictes, perquè angoixa fer sentir malament a l’altre i per por de no ser acceptats si es deixa de complaure.

Una persona assertiva ha de sentir-se lliure per a expressar-se, ha de comunicar-se fàcilment amb altres persones, ha d’orientar la seva vida de forma activa i ha d’actuar d’acord amb allò que considera just.

Si volem afirmar la nostra autoestima en la relació amb els altres, hem de decidir per nosaltres mateixos i comunicar amb claredat els nostres desitjos i opinions.

Moltes persones tenen por de dir no perquè temen que les altres persones s’enfadin. Quan s’acaba dient a tot si es parla de persones megafòbiques i es caracteritzen per sentir un desig immens de sentir-se estimades, ser addictes a l’agraïment, fer-les por a perdre la simpatia dels altres, angoixar-les el conflicte, no ser capaces a fer front a les pressions dels altres i ser insegures i sentir-se obligades a tornar favors.

Com menys autoestima tinguem, més pendents estarem del judici dels altres. Aprendre a valorar-nos en la justa mesura serà un bon exercici que ens ajudarà a dir no. Una persona amb bona autoestima no necessitarà l’aprovació dels altres.

Tenir autoestima vol dir estimar-nos tal com som de manera que els altres ens coneguin sense disfresses. S’han de seguir aquests principis: no ens hem de justificar davant dels altres per les nostres decisions, no hem de demanar disculpes quan no tenim cap culpa en el que està passant i no hem d’exigir l’aprovació dels altres en cada cosa que fem.

El més important no és ser guapo, sinó agradar-se a un mateix. La bellesa és una actitud. Si et sents guapo, ho és, i això és el que transmetràs als altres, però si acceptes el model de bellesa que t’imposin des de fora, acabaràs pensant que ets horrible. El teu cos i la manera com l’adornis han d’agradar-te primer a tu. Vesteix-te segons el teu criteri.

Acaba el capítol aconsellant com millorar l’autoimatge, com intentar definir els propis criteris sobre el que és bell o estètic, descartar la perfecció física i els criteris estrictes, descobrir i destacar les coses que agraden d’un mateix, transmetre la pròpia autoimatge, l’aspecte físic és només un component de l’autoimatge, no magnificar el que no ens agrada, sempre haurà algú disposat a estimar-nos i no fer comparació injusta.

Normalment disposen de temps per a nosaltres mateixos i no per a la resta de persones. Conductes com pensar, somniar, tenir fantasies, dormir, meditar o mirar per mirar es consideren una manera de malgastar la vida. Anar amb el fre de ma posat les vint-i-quatre hores del dia intentant ser prudent, adequat, convenient i sensat ens portarà a l’ensopiment afectiu i l’apatia absoluta per les coses que podrien apropar-nos a una vida més plena.

Una filosofia hedonista implica un estil de vida orientat a la recerca del gaudir i treure profit a les coses que ens envolten. Si no és nociu per a tu ni per els altres, pot fer el que vulguis.

L’exploració és un dels components que més garanteix el desenvolupament intel·ligent i emocional de la nostra espècie. Explorar és exercir la curiositat. Explorar, anar a la recerca de la vida i deixar-se absorbir per ella obre portes que eren trencades als sentits i al coneixement i ens permet topar amb una realitat insospitada.

Quan el que és quotidià es torna massa usual i pots preveure el teu futur immediat fins el més petit detall, alguna cosa va malament. Preocupa’t perquè l’obsessió està rondant. Els bloquejos en la capacitat de sentir són altre factor que interfereix en un estil de vida plaent. Si bé els sentiments poden tenir un canal propi de reconeixement i traducció, també poden veure’s obstaculitzats o facilitats per la influència dels nostres pensaments.

La capacitat de sentir la vida, en el sentit més ampli de la paraula, no és una malaltia davant la qual hem de crear immunitats: és salut física i mental. Pots sentir el que el doni la gana si no violes els drets de les altres persones, si no et fa mal i si això et fa feliç.

Parla de les creences irracionals que ens impedeixen felicitar-nos com no m’ho mereixo, era el meu deure i autoelogiar-se és de mal gust. També ho fa dels elogis externs que ens poden convertir en autoelogis com elogis impersonals, elogis personals, elogis dirigits a característiques de persones i elogis dirigits a característiques de persones en qui l’elogiador s’involucra.

De vegades ens endinsen tant en el patiment que arriben a considerar que aquest és el nostre estat natural. Acceptem conviure amb coses que no volem o que ens disgustem. Estalviar costi el que costi ens fa acumular coses estúpides i això ens fa viure com un pobre per a poder ser el més ric del cementiri.

Parla de cultes que poden convertir-se en repressías com el culte a la habituació, el culte a la racionalització, el culte a l’autocontrol i el culte a la modèstia. Acaba el capítol parlant de les accions que ens faran millorar l’autoreforç com aconseguir temps per a gaudir, decidir-se a viure hedonísticament, no racionalitzar tant les emocions agradables, activar l’autoelogi i posar-lo a funcionar, ésser modest però sense exagerar, complaer-se a un mateix i lluitar contra la repressió psicològica i afectiva.

A la confiança i la convicció de que és possible assolir els resultats esperats se l’anomena autoeficàcia. Si no es creu en un mateix s’entraria en un cercle viciós de mal pronòstic: els reptes personals seran pobres, s’evitarà fer front als problemes, es desertarà al primer obstacle que s’interposi i es perdrà autoexigència.

L’autoeficàcia és una opinió afectiva d’un mateix. Els factors relacionats amb la poca confiança amb un mateix són la percepció que ja no s’hi pot fer res, el punt de control intern i els estils d’atribució.

Les claus per a treballar l’autoestima i no dependre tant de l’aprovació dels altres són pensar en positiu, no generalitzar per experiències negatives, mirar les coses bones que tenim, prendre consciència dels èxits, evitar comparar-nos, confiar en nosaltres mateixos, acceptar-nos amb les nostres qualitats i defectes, esforçar-nos per millorar i actuar sempre d’acord amb el que pensem i sentim.

És pot perdre la por a la mort vivint la vida, preparant-nos per a la mort i fer el dol dels éssers estimats. Una bona manera de començar a perdre la por a la mort és celebrar la vida. El primer pas per a començar a perdre la por a la mort és aprendre a viure la vida d’una manera plena.

En realitat les persones que tenen por a la mort, tenen por a la vida. No s’han de postergar les coses importants. Tenim por de no haver fet tot el que voldríem fer abans de morir.

Preparar-se per a la mort no vol dir estar pensant més en la mort que en la vida, sinó viure de la manera més coherent, honesta i completa possible, de forma que un dia puguem marxar amb la tranquil·litat d’haver fet els deures.

Quan rebent la notícia de que un ser estimat ha mort passem per les següents fases: repulsa (rebuig a la veritat), rebel·lió (reconeixement de la veritat), negació (compromís amb la veritat), depressió (abatiment davant la veritat) i acceptació (reconciliació amb la veritat).

És important aprendre a fer el dol als éssers estimats. Moltes persones no assimilen el fet de la mort perquè no saben fer el dol dels éssers estimats. El dol pot tenir cinc etapes que hem de passar per a superar-lo: acceptar la realitat de la pèrdua, donar expressió al propi dol, adaptar-nos a l’ambient on el difunt ja no està present, invertir l’energia emotiva en altres relacions i superar la pèrdua de la persona estimada sense plorar al parlar d’ella.

Podem treure profit a una crisi acceptant-la com a part de la vida, aprenent del fracàs, descobrint l’oportunitat i adaptant-nos als canvis. El sentit originari de crisi indica un moment de canvi, una oportunitat de curació i fer que una situació millori.

Les diferents crisis personals són: de parella, amb un mateix i de família. També podem entrar en crisi al perdre una feina però això ens pot ajudar a reinventar-nos.

Una crisi no és bona ni dolenta. Si s’és capaç de treure un aprenentatge d’una situació de canvi, és quan la crisi esdevé una bona crisi. Per això és important aprendre del fracàs, no viure’l d’una manera negativa, sinó com una possibilitat d’aprenentatge i superació.

Si volem que las crisis de la nostra vida puguin ser profitoses, hem d’intentar aprendre dels fracassos i tornar-nos a aixecar, ja que una caiguda pot significar una nova possibilitat de començar.

Les crisis són oportunitats per aquells que saben trobar el camí de sortida. Les crisis ens poden obrir nous camins i ens toca a nosaltres decidir cap a on voler anar. Les persones més ben preparades per a sortir reforçades d’una crisi són aquelles que saben llegir els canvis i saben adaptar-se millor als nous escenaris.

Davant la crisi, una actuació completa necessita totes les fases: pensar, analitzar i fer. Cal fer però no podem córrer.

La por es pot neutralitzar paralitzant-la, organitzant la nostra estratègia i racionalitzant l’episodi de por una vegada ha passat. La por funciona com un ressort que avisa de les amenaces. Hem de diferenciar entre la por racional i la por irracional. També podem distingir la por als danys emocionals, la por al fracàs i la por al futur.

Les fòbies són pors desmesurades i podem distingir agorafòbia, claustrofòbia, aviofíbia, meteorofòbia, tafofòbia i clourofòbia.

La por desapareix canviant-la per pensaments positius. S’ha de visualitzar l’èxit per a realitzar aquests canvis. Amb exercicis respiratoris i amb atenció plena també es pot eliminar. Centrant-nos en el present podrem evitar moltes de les pors que ens assalten i podrem viure la vida amb més tranquil·litat.

La timidesa provoca sensacions d’inseguretat i de vergonya i podem superar-la millorant l’autoestima, creant habilitats socials i aprofitant els avantatges.

La timidesa pot ser arribar a ser considerada una fòbia social. Pot arribar a convertir-se en un problema. És el senyal de la nostra inseguretat davant els altres. S’ha de tenir cla que no podem agradar a tothom.

El primer pas per a superar la timidesa és millorar l’autoestima. S’ha de treballar la confiança en nosaltres mateixos i deixar de preocupar-nos per que diran els altres. S’ha de fer un examen dels nostres punts forts, tenir presents el èxits, enumerar les nostres qualitats i prepares les nostres armes.

Les habilitats socials es podrien definir com aquelles competències que ens permeten enfrontar-nos amb èxit a les relacions d’interacció amb les altres persones. Un dels factors que podem incloure a la timidesa és haver crescut en un ambient autoritari o on la persona ha viscut humiliacions.

La por de quedar mal en públic marca la timidesa. Però tampoc ha de ser necessàriament negativa. Les persones tímides són desitjables socialment perquè no envaeixen l’espai dels altres. Solen ser persones que mesuren totes les coses.

Les qualitats que poden fer desitjables a les persones tímides són sensibilitat, fidelitat, atenció, reflexió, modèstia, misteri i suavitat.

En la nostra societat el sexe va més enllà de la reproducció de l’espècie. El sexe podem viure-ho de forma intel·ligent equilibrant l’estat emocional, fent el que volem fer, comunicant-nos amb la parella i alimentant el desig.

El sexe intel·ligent és aquell que està d’acord amb els sentiments de cadascú, que respecta i té en compte les emocions. Les persones amb intel·ligència sexual són capaces de pensar en sexe sense pensar només en el coit. El primer pas per a viure el sexe de forma intel·ligent és estar bé amb nosaltres mateixos, perquè si no estem bé emocionalment, difícilment gaudirem del sexe.

Els punts més importants per a gaudir d’una sexualitat intel·ligent són: fer tot el que es vulgui, no fer res que no es vulgui, sempre amb desig previ i d’acord amb l’escala de valors sexuals. Una bona sexualitat ens ha de poder permetre gaudir de carícies, petons, massatges i pessigolles.

Per a poder mantenir l’interès sexual i no caure en la rutina, cal anar incorporant petites variants. Les fantasies sexuals es poden classificar en quatre grups: íntimes, fetitxistes, amants en situacions insòlites i sadomasoquistes. Cada parella ha de trobar els seus recursos per a viure el sexe de forma nova i estimulant.

L’antídot per a la desídia sexual és buscar estímuls sensorials que facin reviure el desig com: olors, sabors, començar amb tacte i massatges. La millor manera d’evitar la rutina és la variació.

Hi ha petites iniciatives per a renovar el sexe i mantenir encesa la flama del desig com: tractar a l’altre com un amant, dir a la parella el que volem i el que no, mostrar afecte amb abraçades i petons, prendre la iniciativa de planificar una vetllada romàntica i provar coses noves.

Podem gestionar l’estrès diferenciant el bo del dolent, prioritzant i relaxant-nos. Podem distingir entre entrès quan es genera un estímul favorable a l’individu i distrès quan es genera un estímul que comporta situacions negatives. L’estrès es una reacció defensiva del cervell davant qualsevol amenaça.

Un gran factor d’estrès és la sensació que no donem l’abast, se’ns acumula la feina, no tenint temps per a les coses importants i de vegades les acabem fent de qualsevol manera.

Per a neutralitzar l’estrès negatiu hem de concentrar-nos en el ara i aquí, saber distingir entre el que és important i és urgent i programar l’agenda amb prou forats per a poder afrontar imprevistos.

Per a combatre l’estrès la clau és l’aquí i ara. No podem desterrar-lo però si gestionar-lo millor. S’ha de dedicar a cada cosa el temps que es mereix.

Podem mantenir les amistats amb generositat, cultivant l’empatia, sent positius i valorant els altres. La generositat es pot expressar dedicant temps als altres, somrient i fent somriure, interessant-nos pels problemes i fugint d’enveges i sent indulgent.

L’empatia és la capacitat de posar-nos en el lloc de l’altre i veure les coses segons el seu punt de vista. Les qualitats que ens fan fer amics són: situació, presència, autenticitat, claredat i empatia.

Les actituds negatives que podem evitar són: mostrar-nos cínics, menystenir els mèrits dels altres, criticar persones que no són presents, demostrar enveja cap el que no tenim i adoptar una postura victimísta.

Per a establir un vincle d’amistat s’ha de comprendre en lloc de criticar, alimentar l’autoestima dels altres i viatjar cap a la perspectiva de l’altre. Les claus per a guanyar amics són: interessar-nos sincerament pels altres, recordar el seu nom, escoltar els altres i animar-les que parlin de si mateixos, parlar del que interessa al nostre interlocutor i fer que els altres es sentin importants.

Es pot aconseguir guanyar més diners reconeixent com som, innovant i confiant en les nostres possibilitats. Podem treure rendiment dels nostres ingressos deixant de menjar amb els ulls, reduint les despeses en transport, triant bé la roba que comprem i viatjant en temporada baixa.

Una de les formes que tenim per a sentir-nos realitzats és decidir que volem fer, en que sector volem treballar i si volem buscar-nos la vida per nosaltres mateixos. Els secrets de l’èxit són canviar la nostra mentalitat d’empleat a emprenedor, saber el que volem i estar disposats a pagar-ne el preu per aconseguir-ho i entendre que tot projecte depèn d’un 15% de l’aptitud i d’un 85% de l’actitud.

Per atreure l’abundància hem de demanar el que necessitem, tenir confiança que ho obtindrem i rebre amb gratitud el que ens arriba. Els diners no fan la felicitat però donen estabilitat.

Quan sentim ira hem de saber identificar-la, relativitzar-la i ajornar-la. La ira neix d’una tensió que ens provoca una ferida emocional, una frustració o una suposada amenaça.

Una manera de relativitzar la ira és prendre distància per a valorar la situació i desconnectar-se’n emocionalment. Una manera de relativitzar les situacions que ens provoquen malestar i ens empipen és l’humor.

Saber riure’ns de nosaltres mateixos denota un sentit autocrític important, una capacitat d’assumir les frustracions i seguretat en nosaltres mateixos. L’antidot de la ira és la paciència. Podem ajudar a controlar la ira mitjançant l’assertivitat.

La felicitat potser una cosa que sovint arriba per sorpresa, caminar entre paisatges desconeguts, estar amb les persones que s’estimen, tenir una feina que agradi, passar-ho bé, una manera de veure les coses i fer feliços als altres.

Podem ésser feliços sense por, sense ira, amb autoestima, amb sexe intel·ligent, fent amics, sabent dir no, amb diners, aprofitant les crisis, amb resiliència i sense estrès. La felicitat no és un producte que puguem comprar. Apareix com a conseqüència d’haver trobat el nostre lloc.

Apareix quan deixem de preocupar-nos pel que no tenim, quan oblidem el patiment del passat, quan som capaços de fluir amb el que som i sentim, quan estimen i ens deixem estimar i quan posem amor en les coses que fem.


dimarts, 1 d’octubre de 2013

Pràctiques agrícoles d'octubre

CAMP: S'intensifiquin les labors i adobs de les terres. Si per cas plou, es comencen les sembrades de cereals. Acabada la collita de blat de moro, cotó i tabac i comença la de mongetes per a desgranar.

HORTA: Es l'època adequada per a plantar bledes, cols de paperina i de cabdell, enciam romà, escarola, cebes i porros. Es sembren faves, espinacs, raves i julivert, naps, pèsols.

JARDÍ: Al Maresme comença la collita i exportació de clavells. A les plantacions, es descapolla el crisantem per aconseguir flors de major tamany, inserides a la guia principal. En els jardins domèstics, es sembren violers, roselles, cascalls dobles, clavells xinesos, crisantem o botó d'or, sabonera, clarkia, calciolària, malva florida, aquestes per a florir a final d'hivern. Per a la primavera, llobí variat, rosella de Califòrnia, viscari, ipomopsis, lobeliàcies.

FRUITERS: Acaba la collita de peres i pomes tardanes. A la Catalunya baixa, s'inicia la recollida de taronja i mandarina.

AVICULTURA: Comença la posta d'hivern, de gran interès per a conèixer la qualitat de les aus. També inicien la posta les polles de març, augmentant així les disponibilitats d'ous. Les incubadores solament treballen per a produir pollets destinats a carn.