Total de visualitzacions de pàgina:

Publicidad

divendres, 28 de juny de 2013

La lletjor



INTRODUCCIÓ

L’autoestima és un filtre, unes ulleres a través de les quals captem la realitat. Si la nostra autoestima és baixa, el filtre de les ulleres és fosc. Aleshores és fàcil trobar-nos lletjos, per bé que el que nosaltres podem considerar lleig, a d’altres els pot semblar ben bonic.

L’autoestima és també el respecte que sentim per nosaltres mateixos, l’autoacceptació. Segons la psicòloga Isabel Larraburu, això vol dir que reconeixem i admetem totes les nostres parts, les desitjables i les no tan desitjables, les positives i les negatives, els punts forts i els punts dèbils, i ho acceptem tot plegat com un tot que ens fa una persona normal i valuosa.

EINES

Isabel Larraburu ens ofereix uns quants consells per mantenir l’autoestima en forma:

  • Recordar sovint els nostres petits èxits.
  • Identificar els nostres punts forts i pensar-hi.
  • Fer una llista de les nostres qualitats i recitar-les en veu alta davant el mirall.
  • Escriure en un paper les nostres etiquetes negatives i, al costat, una afirmació més compassiva.
  • Abans d’acceptar les opinions dels altres sobre nosaltres, cal reflexionar i pensar en què es basen i fins a quin punt tenen raó.
  • Acceptar les debilitats i els errors, i considerar-los components no defectes. Els comportaments es poden canviar.

Lògicament, això ho hem d’adaptar al món dels infants. Recordar-los els èxits, ensenyar-los a reconèixer el valor just de les crítiques i fer-los entendre, amb la nostra actitud, que els seus errors de comportament no són errors de personalitat, és una bona feina que podem fer.

dilluns, 17 de juny de 2013

Cuento de verano. El tesoro oculto

Hace ya muchos siglos, un hombre muy rico y muy poderoso encontró en su camino a un pobre diablo que iba a pie, bajo el cálido sol del verano. Pese a su aparente indigencia, parecía sereno y alegre. Sólo tenía un par de zapatos y un bastón, que le ayudaban a avanzar por los caminos difíciles, sin más protección contra los rayos de Febo que su buen humor. Su rostro respiraba felicidad.

El hombre rico, en cambio, viajaba en una hermosa carroza, tirada por orgullosos corceles blancos. Sus servidores blandían sobre el vehículo un inmenso parasol y grandes abanicos de tornasonados colores. Todos los que componían el séquito del señor iban vestidos con los más hermosas libreas, adornadas con bordados de oro. Pero él, acurrucado en la obscuridad, entre sus almohadones, ofrecía sin cesar un rostro atormentado, preocupado como estaba por aumentar a cada instante su ya inmensa fortuna.

Sin embargo, su perpetua búsqueda de dinero no le había vuelto indiferente al dolor de los demás. Divisando al pobre que caminaba no lejos de allí, hizo detener su vehículo:

--Hola, ¿a donde vas así, buen hombre? Pareces muy necesitado ¿Quieres formar parte de mis servidores? Así podrás abandonar esta miseria. Pago a cada uno cien sueldos.

--Muchas gracias por vuestra generosidad, señor --respondió con dulzura el humilde caminante--. Prefiero conservar mi libertad. Me permite ir y venir a mi antojo y a donde me parece. Además, a decir verdad, he iniciado un largo viaje en busca de un tesoro.

--¿Un tesoro¿ Me interesa --continuó el riquísimo personaje, siempre ávido de más bienes-- ¿Como es eso?

--Si, mi señor, un hermoso y maravilloso tesoro. Quien lo descubre se convierte de inmediato en el más rico y feliz de los hombres. No hay fortuna en el mundo que pueda igualar lo que busco.

--Pero dime donde está, te ayudaré a encontrarlo y lo compartiremos. Es un trato que me parece muy equitativo. ¿Qué me dices?

--Tenéis razón. Mi tesoro exige muchos esfuerzos. Está muy lejos, allí, después de las estepas y las montañas, más allá del desierto y de los mares. Dos no seremos demasiados para descubrirlo. Acepto que vengáis conmigo. Pero tenéis que dejar aquí vuestro séquito y vuestra gente, porque este tesoro tiene un secreto: se revela a quienes se han tomado el trabajo de buscarlo, sin artificios de poder o gloria.

--Así sea, partiré contigo-- respondió de inmediato el ricachón, abandonando allí a su séquito y sus caballos, olvidando su comodidad y sus protecciones contra el sol.

Ambos hombres se pusieron en camino enseguida. Anduvieron días y lunas. Atravesaron los desiertos del sur, donde vieron suntuosos paisajes y magníficas puestas de sol, bajaron por ríos en los que pescaron peces de exquisitos sabores, treparon a montañas donde vieron por primera vez la nieve, descubrieron las estepas del norte y sus espléndidos purasangres salvajes. Avanzaron así durante largas estaciones, afrontando juntos mil peligros. Cuando el rico mercader se hirió en el pie con una piedra, el sabio le llevó en sus hombros, y así durante varios días. Cuando este estuvo, a su vez, debilitado a causa del frío, el señor le ofreció sus ricas ropas para protegerse.

Transcurrieron así los meses. Por el camino, ambos hombres aprendieron a conocerse. Mantenían grandes discusiones que, a veces, también les hacían reir. Dormían unas veces bajo las estrellas, otras en improvisados refugios, se alimentaban frugalmente y compartían el vino cuando, por fortuna, lo encontraban. El mercader nunca preguntaba dónde estaba el tesoro, por miedo de parecer incongruente. Cierto día, sin embargo, cuando había transcurrido ya un año desde su partida, le preguntó a su compañero de camino.

--Hace meses que avanzamos --le dijo. Hemos afrontado mil peligros. Hemos atravesado desiertos, mares y llanuras, y sigo sin ver el tesoro. ¿No te habrás equivocado, amigo mio?

--En absoluto. He encontrado el mayor, el más hermoso y el más maravilloso de todos los tesoros. --¿Cómo es eso? --se extrañó el otro, furioso de pronto al no haber advertido nada-- ¿Lo has encontrado y no me has dicho nada, felón? ¡Traidor! ¡Teníamos que compartirlo! Dime donde está.

--Aquí, a mi lado, desde hace semanas y meses --respondió el sabio--. Me he enriquecido con tu amistad y tú con la mía. ¿No es esta la mayor de las fortunas?

Su compañero recibió estas palabras sin abrir la boca. Luego, con lágrimas en los ojos, comprendiendo el mensaje, se levantó y estrechó a su amigo entre sus brazos.

Al cabo de unos minutos, añadió: --Creo que ahora debemos proseguir nuestra ruta. Y, juntos, ambos hombres siguieron su camino.

dissabte, 15 de juny de 2013

L'assertivitat




INTRODUCCIÓ

L’assertivitat és un estil de comunicació molt adequat entre persones, perquè realment facilita la interacció amb els altres. Ens permet expressar les nostres conviccions, defensar els nostres drets i interessos, sense agressivitat, ni passivitat; sense voler ferir l’altre. I és que la violència verbal és una forma de violència inacceptable.

EINES

Acostumem a creure que la vida és tal com nosaltres la veiem. Però no sempre ho tenim en compte i, de vegades, no sabem defensar bé les nostres idees: o ens acabem imposant o ens sentim manipulats. En aquestes circumstàncies, l’autèntica entesa esdevé impossible o insatisfactòria.

Per ser assertiu, primer s’ha de ser empàtic. Quan hem parlat de l’empatia hem destacat la necessitat de posar-nos en la pell de l’altra persona per entendre-la. És important fixar-nos en les paraules i en la manera com les diu, però, sobretot, en el seu marc de referències.

A partir d’aquest punt podem ser assertius. Hem de poder dir les coses tal com les sentim, com les hem viscut o com les vivim, sense atacar l’altre ni jutjar-lo. Però cal que les puguem expressar.

En l’àmbit familiar hauríem de facilitar la comunicació. La psicòloga Cristina Llagostera ens recomana que, en aquest context aclarím al nen una situació comunicant-l’hi directament i amb claredat, fent que pugui sentir-se amb llibertat d’expressar comentaris o preguntes. Ser assertiu amb els fills i que els ho siguin amb nosaltres demana ser sincers i congruents.

No podem emetre missatges contradictoris que confonguin els nens: Quan una mare diu al seu fill no estic enfadada però la seva cara diu el contrari, posa al nen en una situació sense sortida. El nen no pot fer res per intentar resoldre la situació, i d’altra banda, la mare li està dient que si que ha fet malament alguna cosa.

 

dijous, 13 de juny de 2013

Una cucharadita para (Peter Schossow)



A leer se aprende desde la cuna y desde muy temprana edad, y hoy en día existen innumerables libros, muchos de ellos solo con dibujos y otros muchos con muy pocas palabras y muchas ilustraciones para inculcar en el saludable hábito de la lectura a los bebés desde que tienen pocos meses.

Uno de estos libros, es este de Peter Schossow, que además de fomentar el hábito de la lectura desde pequeños, les incita a que comprueben lo maravilloso que es comer, cuando llega el momento en que tienen que comenzar a probar nuevos alimentos y se resisten.

A lo largo de las páginas se va dando una cucharadita a diversos animales como el poni, el muñeco de nieve, un monstruo llamado Godzilla, un pez plano, un nuevo bebé, patitos, un mono, una linda gatita, la muñeca Pupi, el malo malísimo lobo, el oso grandote, dejando al final a una rana que dice que donde está su cucharada, ya que al acabarse todas se queda sin ninguna.

Yo omitiría a la hora de utilizarlo para jugar con ellos o para animarlos a comer, lo de malo malísimo lobo, ya que entre todos hemos contribuído a crear una falsa mala fama sobre este animal, hasta el punto de haber provocado casi su extinción.

Por lo demás, es un libro bastante adecuado para iniciar a los bebés de meses en el hábito de la lectura y los libros y contribuir así a hacer de ellos futuros lectores.


dimecres, 12 de juny de 2013

El libro de las ciudades (Guillermo Cabrera Infante)



El autor de este libro, rememorando a La Habana, su ciudad natal, ciudad medio derruída, busca en otras ciudades y en otros lugares ese explendor perdido de la ciudad y nos hace un interesante recorrido por los diversos lugares donde ha vivido o que ha visitado.

Los primeros capítulos están dedicados a Londres, la ciudad que más tiempo ha vivido después de La Habana, realizando una singular descripción de Kensington, un barrio donde vivieron muchos escritores ingleses y donde él residió y donde podemos destacar también el capítulo dedicado a las compras, donde nos describe según él las mejores tiendas tanto especializadas como generales para realizar compras, muchas de ellas desconocidas por los turistas que visitan la ciudad.

Dedica un capítulo a la ciudad inglesa de Bath, para pasar a continuación a describir Bruselas, otra de las ciudades donde vivió, para centrarse después en París, describiendo también sus lugares insólitos.

Dedica a continuación unos capítulos a hablar de las ciudades y pueblos españoles que visitó y vivió en alguna temporada también y es muy destacable el relato de su viaje a Alice Springs, en pleno centro y en pleno desierto de Australia para ver el paso del cometa Halley.

Los últimos capítulos del libro están dedicados a sus estancias en ciudades del continente americano, comenzando por Nueva York, que la define como una ciudad de diferentes estilos arquitectónicos y su peculiar relato de la ciudad de Las Vegas, donde todo son casinos y que nunca duerme y que según él, aproximándose de noche, destaca en el desierto como una aurora boreal.

Habla también en uno de los capítulos de los cambios experimentados por Miami entre su primer y último viaje, cuando pasó de ser un pequeño poblado junto a un pantano a un gran ciudad.

Sus dos últimos capítulos están dedicados a las ciudades brasileñas de Rio de Janeiro y Bahía, describiendo los peligros de la delincuencia infantil sobre todo en la primera.

Es un libro bastante interesante y enganchante, dado la particular manera que tiene de contar sus estancias y viajes en las ciudades, descubriéndonos sobre todo lo más desconocido y misterioso de todas ellas.


diumenge, 9 de juny de 2013

No comparar-nos



INTRODUCCIÓ

La felicitat consisteix a estar content amb un mateix; per tant, el fet de comparar-se amb els altres és un error. Entre altres motius, perquè, del que tenen o del que són, només en veiem la superfície. Si aprofundíssim una mica, potser no ens hi compararíem.


La paraula enveja prové del llatí invidere, que vol dir mirar de reüll, d’esquitllentes. El Doctor Rojas defineix l’enveja com la tristesa davant el bé de l’altre, o l’alegria davant el mal de l’altre. Quan ens fixem massa en el que té l’altre o en com és, de seguida comparem. Aleshores es posen de manifest les mancances personals, i la incapacitat per fixar-nos en tot allò de bo que tenim o som. I acabem inquiets, nerviosos i pessimistes, amb pensaments distorsionats.

EINES

L’enveja no és cap revulsiu per avançar. Si ens comparem amb els altres, sempre acabarem frustrats, perquè sempre hi haurà algú que tindrà una casa més gran, o que correrà més que nosaltres, o que serà més alt.

Les comparacions només són útils si les fem amb nosaltres mateixos: si mirem con érem ahir o en el passat, i ens adonem dels avenços que hem fet.

L’objectiu és ser, avui, una mica millors del que vam ser ahir. Però no pas en abstracte, sinó establint petites fites quotidianes que ens ajudin a assolir nous objectius i sobretot noves maneres de fer.

Com a pares, no hem d’incentivar la competència entre els nostres fills; comparar-los no els fa cap bé.

Estreta del llibre "Contes per a ser feliç" de Gaspar Hernández.

dimarts, 4 de juny de 2013

L'autoestima



INTRODUCCIÓ

La bona autoestima és l’eina bàsica per aconseguir l’equilibri emocional. Parlem de la valoració afectiva que fem de nosaltres mateixos i, consegüentment, de la manera satisfactòria que tenim de ser al món i de relacionar-nos amb els altres. En la construcció de l’autoimatge, els pares tenim un paper fonamental. Sovint, amb la millor intenció, els pares ens centrem en els errors dels fills. Segons la psicòloga Cristina Llagostera els remarquem el que s’ha de corregir, però aquesta actitud normalment no té l’efecte desitjat. Llavors és recomanable esforçar-nos per trobar allò que ens agrada del nostre fill.  Si comencem a tenir més fe en ell, i veure les seves qualitats per damunt dels seus defectes, el més probable és que el fill respongui amb una conducta que vagi d’acord amb aquesta imatge més satisfactòria d’ell mateix.

Els nens que es valoren justament es relacionen millor amb els altres i tenen menys riscos de tornar-se dependents. Dependents de persones, substàncies o conductes addictives.

EINES

Així doncs, ens cal tenir una bona autoestima. Valorar-nos però també ser humils. Com ho podem fer?

  • Recordant que cadascú de nosaltres és únic. Hem de tractar-nos com tractaríem el nostre millor amic o amiga, amb una mirada comprensiva, indulgent. Amb aquesta mirada ens hem de mirar també nosaltres.

  • Aprenent a dir no quan ho creguem necessari. No hem de buscar l’aprovació dels altres a qualsevol preu.

  • Fent una autocrítica serena: hem d’estimar-nos més, acceptar-nos tal com som, amb les nostres qualitats i els nostres defectes, i perdonar-nos els errors comesos però aprenent-ne les lliçons.

  • No donant tanta importància als comentaris dels altres.

  • Intentar riure de nosaltres mateixos.

  • Escoltar les crítiques constructives.
 Estreta del llibre "Contes per a ser feliç" de Gaspar Hernández.

diumenge, 2 de juny de 2013

Pràctiques agrícoles de Juny

CAMP: L'activitat és molt gran, doncs a les feines de la sega i la batuda, s'hi ha d'afegir l'empacat de la palla i l'aixecament dels rostolls, que és bo que s'efectui ràpidament, afegint abans 50 quilogrames de sulfat amònic per cada tona de palla obtinguda. Es sembren el sorgo i els blats de moro a les zones càlides que ho permetin. A les comarques remolatxeres s'entrecava l'arrel. Convé aplicar adobs nitrogenats de cobertura als conreus sembrats el mes anterior, principalment als blats de moro.

HORTA: Es planten tomàquets tardans, es sembren fesols d'enramar i cogombres. Es generalitza la collita de les espècies pròpies de l'estiu.

JARDÍ: Continua l'intensa collita de flors. Es trasplanten les clavellines i es treuen de la terra les cabeces de tulipes i jacins. També es fan esqueixos.

FRUITERS: Es generalitza la collita de préssecs i prunes i s'inicia la de peres. Es continuen els tractaments insecticides i anticriptogàmics i s'incrementa la poda en verd.

AVICULTURA: S'incrementa al màxim el sacrifici i sortida de pollastres de carn, augmentant el seu consum amb l'arribada dels turistes. En canvi, la producció de pollets és gairebé nul·la i el mateix passa amb la posta, ja que les aus es resenten de la calor regnant. Alguns anys, és ja necessari donar sortida als ous conservats en cambres.


dissabte, 1 de juny de 2013

La meva estrella

Aquesta nit a la platja
Ha baixat un estel
En el seu blau infinit
He tornat a veure en un àtom de temps
Tot el passat
He tornat a veure coses i persones
Que en varen ser properes
A la vida. M'he tornat
I ja s'ha enlairat del terra
Per continuar el meu diari